La Mariola: crònica d’una aventura

La Mariola és el barri treballador de la ciutat de Lleida. Tot i que no és la Barceloneta o Nou Barris, llocs de la capital i per tant coneguts arreu, sovint hi han problemes socials semblants. S’hi reuneixen més de 11.716 habitants (dades de 2010) i la meitat viuen gràcies a les ajudes socials. Com succeïx a altres barris catalans, la majoria dels seus edificis són blocs de protecció oficial franquista -ara molts en possessió de Bankia- amb patis interiors i vida de poble. S’hi sumen un munt de perfils diferents. Quatre associacions de veïns en un mateix barri, diferents classes socials ajuntades pels seus pisos assequibles. Alguns ens expliquen que al cantó de les seves cases hi ha gent que ha d’okupar un habitatge mentre ells el principal problema que tenen és el d’instal·lar uns contenidors soterrats. Diferents perfils, per tant, diferents problemes i objectius.

Perquè com diu un adhesiu visible a moltes botigues: “al barri hi ha de tot”. El seu missatge, més enllà de ser un eslògan, té un doble significat: no sols hi ha delinqüents aquí. Ens el trobem a l’aparador de la carnisseria de la “Virtu”. Ella no és del barri però si que hi porta uns anys treballant i en destaca el seu deteriorament recent. Just al cantó, hi és la Mercè que té un forn de pa. Mentre recull les “baguettes” ens recorda, amb una certa nostàlgia, com abans hi havien “un munt de comerços ‘auberts’”. Les causes poden ser moltes però sembla que la problemàtica social els està afectant. Viuen a la dreta amb “la Selva” (com es refereixen els veïns als blocs més deixats) i, més avall, amb alguns dels edificis més cars de la ciutat. Al Passeig de Ronda poden arribar a triplicar el preu de la seva casa, això que tot just està a cinc-cents metres. Mentre, la gent humil i treballadora, intenta superar l’estigma del “mariolero”, és a dir, del delinqüent i gamberro. Parlem amb alguns dels joves jugadors del club de futbol Bloques Juancarlos i ens adverteixen com del barri també surt gent bona i treballadora. La mala imatge del barri els hi provoca, sota el seu punt de vista, un detriment a l’hora de trobar feina. Pitjor encara, afecta a les seves vides amoroses. Portar-se una noia al barri és complicat perquè pot pensar-se lo pitjor just d’entrada. Altres, en canvi, reconeixen que solen fer servir la identitat del “mariolero” quan volen imposar respecte.

Al llarg dels anys, l’Ajuntament ha iniciat i col·laborat amb diverses iniciatives. És important la tasca educativa i formativa de l’Institut Municipal d’Ocupació, el CIJCA, el Pas a Pas o el Calidoscopi. No obstant potser el més important havia de ser el “Pla de Barris” (2004-2008). Aquest projecte abordava el problema educatiu però, especialment, l’abandó de places i carrers. S’hi van instal·lar nous serveis com una ludoteca o una guarderia i es van arreglar places i carrers. Foren més d’onze milions d’euros (11.087.500€ segons la Memòria final del Pla de Millora del Barri de la Mariola de Lleida, 2011) dels quals la meitat provenien de la Generalitat de Catalunya. Ara bé, com denuncien molt dels veïns, el projecte va acabar pensant més en els carrers que en les persones. No obstant tampoc això, pel que fa la pavimentació d’alguns carrers (Music Vivaldi, per exemple) segueix sent precària. Un dels espais on viuen les famílies més afectades per la crisi econòmica (els blocs Ramiro Ledesma ara anomenats oficialment com “Grup Mariola”) segueixen amb els mateixos problemes d’abans del projecte. Diferents són els testimonis. Una de les veïnes ens fa saber com la falta de llum li perjudica l’accés a casa. L’acompanya la seva mare que camina feixugament i ha de pujar, cada dia, dos pisos. Sis mesos i no li han respost sobre si li poden llogar una planta baixa. Misèries de rabia engolida, vides de 100 euros al mes i de no poder sortir del barri. Ser gitano implica que ningú et llogui la casa, ser dels blocs no poder vendre-la. Mentrestant una altra dona ens adverteix com les flors de la plaça s’han anat marcint amb els pas dels anys. Davant seu té una casa destrossada. Ja no queden el marc de les finestres, el coure l’han robat i s’hi acumula un munt de brossa. Els excrements són el niu de rates, escarbats i males olors. El problema fa dos anys que dura i ara als més menuts els hi ha donat per jugar-hi dintre amb el perill que això comporta.

A dia d’avui la Paeria aposta per la construcció d’un Museu de la Ciència just al cantó d’aquestes cases. “Això ha de servir per a pujar l’autoestima del barri” ens fa saber l’alcalde Àngel Ros. No obstant tant ells com alguns dels veïns arriben a la mateixa conclusió: queda més per fer. En un Ajuntament força repartit, on després de quaranta anys el PSC està amb vuit regidors de vint-i-set, tothom exigirà, o això es creu, major solvència i urgència. 

FOTO: Àlex Vinyals  Una bici als blocs

FOTO: Àlex Vinyals
Una bici als blocs “Grup Mariola” o, com són també encara coneguts “Ramiro Ledesma”. Sense pneumàtics, però encara s’hi pot jugar.

La Figuerosa (L’Urgell)

La casa de l’Alfonso es troba a l’epicentre d’una frontera. Darrere del seu jardí s’hi aprecia una gran fàbrica i una sitja de gra abandonat. A la part davantera hi ha un restaurant xinès que porta uns anys obert. El sector primari és superat per aquest nou triumvirat d’immigració, globalització, hostaleria i low-cost. El seu menú no és gran cosa i la decoració es recarregada amb cadires folrades de plàstic i budes feliços. Amb l’humor carrincló que els caracteritza, els veïns creuen que el menjar es gat cuinat amb salsa agredolça.

Truco al timbre de casa i m’obra la porta el seu avi nadiu de Caracas. Pujo les escales i l’Alfonso surt de la seva habitació a saludar-me somrient i despentinat amb la seva veu aguda i xiuxiuejant. La seva casa està plena de llibres. Compto aproximadament unes 20 estanteries entre el menjador i la seva habitació. Moltes de les novel·les i dels assaigs s’han de situar horitzontalment per falta d’espai. També puc apreciar-hi un piano i una cuina ben cuidada. Els pilars d’una bona educació: lectura, música i, sobretot, bona cuina, calma i humilitat.

Ara no cal embadaladir-se, s’ha d’anar a La Figuerosa. La carretera L-103 és força tranquil·la i penetra de forma taxativa un paisatge lliure, erm i estèril. A la vora de la línia de quitrà hi ha arbustos i arbres coneguts com de “secà”. El garrofer és un d’ells. És de branca llarga, robusta, contradictòriament verdós, i produeix llegums de baixa qualitat. Sinó és aquest, és l’olivera que és molt habitual trobar-la pel nostre paisatge.

Un cop hem baixat del cotxe l’ambient és soliu. Silenci absolut per uns carrers en els que no hi camina ningú, amb les cases recloses mitjançant finestres i cortines tancades . El parc que hi ha al costat del carrer de Sant Marçal està aïllat, sense cap criatura que hi jugui. Més endavant, a la plaça principal, la font de la bassa rau al cantó d’un plafó d’anuncis on s’exposen les activitats de la localitat. Tallers de costura, decoracions de Nadal i confecció de sabó natural. Totes elles activitats naturalistes, “hippies” que s’adrecen, imagino, al grup majoritari: els padrins. Poques coses a fer pels joves. No hi ha tampoc cap bar i el local social ara me’l trobo tancat. La plaça sols té una porteria blanca pintada a la paret i un Audi A3 que, per lo menys, denota l’existència de presència humana.

A diferència d’altres pobles que he pogut visitar, La Figuerosa encara conserva les cases terroses ben arrebossades i amb un bon estat de preservació general. Al centre neuràlgic del poble, és a dir, al seu únic carrer principal, no n’hi trobo d’esfondrades i les males herbes no creixen de forma natural perquè els veïns s’encarreguen d’imposar-hi l’ordre precís, determinat i humà. Cal pensar aquí en les segones oportunitats. Molts dels habitants que deuen preservar aquest espai són nouvinguts de Barcelona o l’àrea metropolitana. Altres són jubilats que no tenen res millor a fer que escombrar l’entrada de casa i regar els geranis. Passen els seus últims dies de vida fent sols això: esperar, treballar, esperar. El poble es manté decent gràcies a ells. Homes i dones de més de seixanta anys avorrits per la seva pròpia inactivitat.

Dos carrers més amunt encara queden cases que puntualment s’han ensorrat. Cap d’elles compta amb una advertència de seguretat ni cap trava alhora d’entrar-hi. Aquest és el cas d’una cova que ens trobem i que està pràcticament en runes. Quina és la forma més segura que tenen els veïns per evitar-ne l’accés? Fàcil, simplement hi posen dos pals en forma d’ics subjectats d’una paret inestable. D’això se’n diu arreglar les coses matusserament.

Els nens més petits corren per aquests llocs sense predir el perill que això comporta. Tenen uns pares molt més permissius que els de ciutat. Sols algú que s’ha criat a un poble pot recordar les animalades que un poble permet fer.

Perquè, això és important dir-ho, aquí no hi ha policia ni agents cívics ni escola. Vaja, és que per no tenir no tenen ni Ajuntament. No es tracta d’un municipi independent sinó d’un “micro-poble” en el que l’alcalde no es dedica les vint-i-quatre hores del dia a això. La seva és una tasca voluntària més que una altra cosa. La seva feina principal sovint és la de pagès i els problemes els vol solucionar ràpid per a evitar entrebancs. Aquests alcaldes seran tot lo que es vulgui però per a res tenen la “burocratitis”, el “camelo” i la pujança que els representants de les institucions locals solen tenir. I això en part s’explica perquè té per a la resta de veïns la mateixa autoritat que pot tenir un delegat de classe o el president de l’escala.

No se si aquests veïns han “evolucionat”, però si que definitivament han variat la seva forma de viure. Fiquem-nos una mica en la història. El creixement de la Figuerosa es donà sobretot a partir del segle XIX. Eren uns temps on naixies allà i no coneixies massa més de fora. Tot i que històricament el poble ha format part del terme de Guissona, Tàrrega queda a set kilòmetres i Guissona a quinze. Fins i tot ara els nens fan vida més aviat a Tàrrega que és on hi tenen els amics. Per què? Senzill, és a on van al col·legi. Sort en tenen del Consell Comarcal que encara posa un autocar que els porta i els retorna gratuïtament. A l’hivern, els nens, mares i àvies l’esperen a les vuit i mitja del matí abrigats amb els passamuntanyes, les bufandes i els bufs. Resten tremolosos difuminats en mig d’una boira espesa que es va dissipant a mesura que l’autocar avança.

Per tant, ni els nens, ni els pares ni els padrins estan ja lligats a la terra. Els pagesos més adults tenen una “Vespino” o una “Derbi variant”, és a dir, una moto lenta, fràgil, desgastada i amb pedals on hi porta eines, patates o productes del Mercadona com a fardatge. Es desplaça cap a la ciutat normalment transitant per la vorera, amb un casc descobert, fet “caldo”, no homologat, deixant via lliure a la resta de vehicles. És del Barça, llegeix el Sport, el Mundo Deportivo i mira el Telenotícies per les tardes. En definitiva, transita, viatja, veu i opina sobre la realitat exterior. Ara bé, encara hi ha una part considerable de iaios que no es mouen massa. Són sedentaris perquè també són d’una altra generació. Potser s’han acostumat a fer vida al seu entorn més immediat, a la desatenció històrica de la vila i a quedar atrapats per aquest boira engarjoladora.

Ara dels camps propers de pedra, romaní i arbustos hi sobresurten un munt de cabanes abandonades. El seu sostre, les bigues i les parets han caigut i les males herbes naturals i anàrquiques sobresurten d’entre les pedres. És normal. El blat ja no s’hi guarda. Ara es carrega al tractor i s’emmagatzema a casa o a la granja directament. Al tros s’hi va però de tant en tant fent jornades intensives que es poden allargar fins ben tard a la nit.

Enrere queden els fragments de tots aquells anys, de totes aquelles formes i maneres de ser. Per exemple, l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció, construïda al 1865, descriu una societat on la religió estava força arrelada en la forma de viure dels veïns. Aquells temps en que el Sant donava sempre la resposta, que tenia un efecte en les seves vides. Episos de la història en els que l’èxit o el fracàs, l’abundància o l’escassetat, s’explicaven a partir de la seva acció protectora i destructora. Ara això ja no hi és més. En el seu lloc ha quedat una religió “light”, descafeïnada, creguda però no practicant i en la que sols s’hi mantenen certs vestigis. La Festa Major encara hi dedica un espai a les misses i les eleccions les guanya Unió més que Convergència. Resten conjunts de beates que arrosseguen als seus marits i que encara assisteixen assíduament a les misses cada diumenge. I ho fan amb els seus millors vestits, amb penjolls i arracades de perles i cabelles amb excés de laca. La capa d’ozó perilla i Al Gore tremola.

I això no és tot. El manteniment de la parròquia i l’església, es fa més des de la iniciativa popular i voluntarista que institucional. Cal dir que el Consell Comarcal també hi ajuda, però ho fa des de la llunyania psicològica, identitària en la que està Tàrrega. L’acció més directa la prenen els veïns que es senten realment seu el poble. Per a certes coses, a Tàrrega i a la Figuerosa la separen més que set kilòmetres.

Arribem llavors a un punt d’estancació. Són les 12 i l’Alfonso no s’equivoca al dir-me que aquest poble no té ja massa més per escriure-hi. Ell té la lloable virtut de ser un crític radical, vaja, que va a l’arrel del problema. No té vergonya per a dir-me el que hi ha i sap trencar les meves decisions, he de reconèixer, sovint errònies. En aquest sentit, és el millor amic que algú pot tenir perquè, malauradament, sol ser la veu de la raó.

Durant una estona penso en una alternativa, en un poble proper que pugui estar força descuidat. Riudovelles, un poble de vuit habitants, crec que n’és el millor exemple. Des de la distància sembla fantasmagòric. Mai hi ha ningú, les cases semblen fetes malbé immerses en una angoixant immensitat. Un silenci tètric sols desbaratat pel motor d’algun vehicle. Potser aquest cop m’emportaré una sorpresa: qui sap?

www.loponentendins.cat

FOTO: Alfonso Calderón Imatge de la tardor i de que la vida segueix. 

Claravalls (L’Urgell)

Claravalls és un poble dividit per la C-14, pels forans o la carretera d’Artesa, pels autòctons. La majoria dels seus visitants ho fan amb cotxe en direcció a Agramunt. Com si d’una estació de servei es tractés, t’hi atures per accident. Potser perquè hi coneixes algú o perquè tens un tros a prop. És aquell espai que hi ha anant en direcció a Agramunt i, al voltant d’aquesta carretera que penetra el poble, s’hi aglutinen els veïns que miren tafaners. No importa massa que siguis de la localitat, hi passis cada dia, o siguis de fora, ells seguiran mirant qui va dins del cotxe. I ho fan amb una mirada inquisitiva i descarada que sembla preguntar-te: “De quina casa ets?”.

Aquest cop no m’hi desplaço amb cap amic. Hi he viscut més de sis anys llargs i sovint avorrits de la meva vida. Un poble de seixanta habitants per a un adolescent pot arribar a ser força solitari. No hi ha divertiments passatgers o etílics que tant agraden durant aquesta edat. Mentre els teus amics de Tàrrega malgasten les seves nits sortint de pub en pub, tu has de quedar-te a casa. Es queixen mentre de l’únic del que disposes és del típic bar que tanca a les deu de la nit i que com a molt hi té els padrins amb el dòmino i l’escuradent, o “palillo”, a la boca. Juguen a la botifarra sobre un tapet verd envoltats, fins fa dos dies, d’un aura grisosa, plena del fum dels puros. I parlen cridant des del diafragma, amb un so gutural quasi inintel·ligible acompanyat amb algun “mecagón”, “cago en Déu” o, pels més catòlics: “cago en Judes”. Davant d’aquest panorama, un noi en plena adolescència sols pot pensar que diguin el que diguin a Tàrrega hi haurà poc, però amb més varietat.

És un poble amb pocs serveis. Una cosa tan simple com la comunicació és a vegades una odissea. A la part més interior del poble els mòbils rarament tenen cobertura. Si una persona espera una trucada o l’ha de realitzar el que ha de fer és moure’s fins a la part més elevada de Claravalls. No és estrany llavors trobar-se persones a les deu de la nit cridant per alguna plaça repetint a l’altre si l’escolta. Per una altra banda els talls de llum són habituals en pic cauen quatre gotes. Són un recurs indispensable les espelmes, les lots o anar a menjar a fora. L’aigua també és un bé problemàtic i moltes de les cases situades a la pica de la vila necessiten d’una bomba per a fer-la pujar.

En aquest espai desatès, les diversions, tot i que són poques, es busquen. Durant els estius, s’agafa la bicicleta, la “Vespino” o la “Rieju” i es xafa roda fins no massa lluny, entre camins i carrerons de pedra i grava. S’hi fan excursions d’entrepà, botella d’aigua i manxa que permet fer uns breus quilòmetres sobre uns camins perillosos. Rutes més de pedra i terra que d’herba, de caigudes sanguinàries en les que res esmorteeix el impacte. Sinó es fa això sempre hi ha alternatives, per exemple, les noves piscines o a l’antic col·legi del poble que els nanos anomenen “la pista”. No hi ha porteries però amb els dos arbres i els bancs que hi ha als laterals pots muntar-te dues porteries de futbol.

Tota aquesta frenètica activitat es compagina amb la calma de les padrines. Mentre els xiquets i xiquetes corren excitats fent crits i perseguint-se, elles fan petar la xerrada al carrer. Com succeeix a la majoria de contrades lleidatanes, ho fan ocupant un quart o mig carrer amb unes cadires barates, blanques i de plàstic. Entre els seus temes de conversa hi ha criticar alguna altra persona, el que se’n diu la rumorologia local. A la barberia del poble això també és apreciable. Un veí del poble, ja jubilat dels durs anys de la pagesia, hi té una barberia barata. Tallar-se el pèl val tres euros. La barberia es situa en una petita habitació que no té ni tan sols un cartell que ho indiqui. Al fons del local s’hi pot apreciar una dutxa on segur s’hi cria un munt d’insectes. Les cantonades estan plenes de teranyines i, just darrere de la cadira on et tallen el cabell, hi han cinc cadires i una tauleta amb diverses revistes. Les revistes tracten sobre el camp i hi contenen les típiques queixes de la pagesia. Mai estan contents, quan ha plogut perquè ha plogut massa i quan no ho fa perquè no ho ha fet. El barber et talla el cabell amb una màquina, una navalla i unes tisores d’una forma ràpida i rudimentària. S’hi pot notar la fredor de la navalla i la picor de la colònia mentre rasura el clatell. Les converses són cridaneres i, en totes elles, el barber sempre alça la veu després d’una pausa imposant, ja que és a casa seva, la seva opinió.

Aquest assossec pot ser un privilegi gràcies que et permet deixar córrer els fills fins a les dotze de la nit, estar en mig del carrer sense cotxes que passin, viure despreocupat. Els tractors, cotxes i les motos es solen deixar les claus del contacte posades. Les portes s’obren amb un crit per a tot seguit empènyer-la. No et diuen que tanquis la porta sinó que l’ajustis. Aquesta creguda seguretat, despreocupació o tranquil·litat, poc a poc s’està perdent. S’introdueixen alarmes com també sistemes rudimentaris de protecció. Vec com alguns masos hi tenen una filera de vidres trencats i afilats a la part elevada dels murs com si es tractés d’un camp frisó ibèric.

Aquests nyaps són molt típics del pagès de l’Urgell. Arreglar una cosa no és canviar tota la peça sinó aplicar-hi cinta aïllant o filferro. Alguns tractors s’aguanten amb pegats. No importa perquè seguirà llaurant assegut en un coixí incòmode de gomaespuma. Sols per això MacGyver podria ser lleidatà. I és que s’aprofita allò que ja té, no és de comprar per comprar.

Tot això s’explica perquè no és persona de canvi, és un tradicionalista que col·lideix amb la modernitat. Per ell el canvi és símptoma de nous problemes i per tant mirarà amb recel el seu propi entorn. Com més vell s’és pitjor encara. Si es construeixen unes piscines creurà que això pot suposar que li fotin més calers, si ve una orquestra massa moderna a la Festa Major ell no ballarà. La música que li agrada és un repertori de pasdobles i altres cançons que segueixen la tònica de “pajaritos a bailar”. Tampoc surt amb nous amics, no és massa sociable, ell surt a xerrar amb els amics de sempre. Al mateix temps, mira amb malfiança la població nouvinguda. Tot i que no és racista ni xenòfob, ja que no sent un odi concret i ben pensat contra la raça, és desconfiat. Per això, en un ambient distès com pot ser el del bar o el barber, proliferen opinions com “no hi cabem tots” o “primer els de casa”. Ara bé, gran part dels seus treballadors, aquells que li recullen la seva collita, solen ser musulmans i romanesos als quals paga poc.

Precisament al local del poble hi ha sovint discussions sobre política o futbol. Ara bé, no consisteix en un intercanvi lògic d’idees per arribar a un punt en comú. Quan es discuteix es fa acaloradament, són de bullanga més que de trinxera, d’idea fixa i caparruts. En temes nacionals la cosa es posa encara més fotuda, o estàs amb mi o contra mi, més lluny d’això no s’hi sol veure, els grisos li són desconeguts, ni anàlisis crític ni raonaments sistemàtics o organitzats. Això potser s’explica per l’autolimitació de les persones. No interessa anar molt lluny, conèixer l’altre. Molts d’aquests homes i dones (i m’atreviria a afegir-hi també part del jovent) lo màxim que han viatjat ha estat a Andorra o alguna província espanyola.

Per una altra banda el paratge és, tal i com el pinten Guinovart o Trepat, solitari, inhòspit tenint el canal de l’Urgell, que queda al voral oest del poble, sense massa aigua ni tan sols durant els anys que ha plogut. El poble està rodejat per uns quants turons amb alguns arbres situats sobre grans extensions de secà i uns arbustos punxeguts i rasposos. Els camps sembla que conreïn pedres i els arbres que són de branca llarga, ennegrida i seca, no hi aporten massa verdor. Per fer senderisme calen uns pantalons llargs sinó en vols sortir ple de rascades.

Al llarg del hivern el soroll que envolta aquesta contrada és el dels cotxes per la carretera i sovint els porcs grunyint. El fred, tot i que no és massa elevat o antàrtic, és penetrant. La fredor i la boira et xopen els ossos. Es tracta d’una boira gebradora, segadora, que desorienta i porta la por i la desconfiança. Mentre camines per molts d’aquests pobles això es fa evident perquè escoltes el soroll de les persianes obrir-se. Entre elles, la mirada amagada d’una senyora de la tercera edat, et mira amb uns ulls penetrants, inquisitius, tafaners. Lleida és una província desatesa, ampla i poc vigilada. El paisatge, el clima i l’entorn social resten hiper-connectats. Les precaucions no són poques, les desconfiances d’un entorn bromós com aquest moltes.

C-14, Claravalls

                                                  FOTO: Albert Garriga

Sant Pere dels Arquells (La Segarra)

És d’un d’aquells dissabtes estiuencs en què la calor ens esclafa i ens desfà les neurones. Un bon recordatori de com la plana de Lleida és de forts contrastos, de passar d’un hivern boirós i gebrador a un estiu de suor àrid, insuportable, asfixiant. Un cop superada Cervera, no et trobes res més que un paisatge desolat sense res més destacable que l’autovia que et porta a Barcelona.

Sant Pere dels Arquells està enfonsat en un mar sec d’arbustos i d’ordi presidits, a la part més elevada del turó, d’algun ametller que hi dóna verdor. L’aïllament de la plana és total. Tot i això, el paisatge nu d’edificis, verge i tranquil ens ajuda a pensar amb claredat. A sentir que existim, que tenim temps per a nosaltres mateixos i a creure’ns, erròniament, que no formem part de cap engranatge econòmic.

Al desviar-nos cap a Sant Pere, arribem a un pont que presideix un riu sec. No se l’escolta brollar. En el seu lloc, hi tenim un caminet d’arbustos que denoten l’existència d’un riu. Poca aigua sí, però en moviment.

Aparquem el cotxe amb força calma. Aquí no han arribat els recaptadors d’impostos: la Guàrdia Urbana. Sortim del cotxe sense tancar-lo ni estar massa amoïnats pels lladres. Avancem uns mestres i ens adonem que un home, de camisa blanquinosa i pantalons vaquers esparracats ens mira des de la llunyania probablement preguntant-se d’on venim. No deixa de ser curiós que no puguin entendre que estan immersos en una xarxa de turistes rurals. Però és que el propi concepte de turista queda lluny de les seves vides, del seu tros que quasi mai han abandonat. Això si, entenen que algun “camacu” o “pixapí” es perdi de tant en quan.

Sense donar-hi massa voltes, ens dirigim a un jardí esgavellat, d’herba alta, que està envoltat per una reixa metàl·lica. Des de fora del tancat hi podem veure tres avions soviètics reconstruïts peça a peça per un veí. Més que la destrossada església romànica, el principal atractiu d’aquest poble són aquests tres avions. Ens hi quedem aturats i el Guillem sembla gaudir-ho més que jo perquè no para quiet:

– Vaja! La punta d’aquest avió està molt afilada
– Mira la cua del avió! Aquell dibuix sembla un “quesito”

A mi no m’importa massa. Crec que el més interessant d’un poble no són tant els seus edificis històrics, el seu paisatge sinó la seva gent. Si no parlem amb ells no entendrem mai perquè els edificis són com són. L’arquitectura és el reflex de la societat. Els edificis de Barcelona o Lleida, funcionals, estàndards, iguals, fràgils i apilats mostren un ambient massificat en el què hi quedes cohibit. El teu espai íntim o privat queda reduït i, en alguns casos, violat. Les cases estan desnaturalitzades, aïllades del seu propi entorn. En canvi, una casa de pagès normalment es construeix amb pedres properes, sense cap capa de pintura superficial. La casa queda nua i el seu esquelet rústic, de la terra, no s’amaga sinó que es mostra en la seva màxima naturalitat i senzillesa. I, com no? Les bigues són de fusta, que el metall és car i tampoc cal, que és massa artificial.

Cada porta de cada casa està presentada amb una rajola decorada que informa qui hi viu, o més aviat, qui hi ha viscut. Cal Tresso o Cal La Rectoria són alguns d’aquests noms. El primer està decorat amb un dibuix d’un molí o d’una premsa que sembla indicar que algú, fa uns anys, es dedicava a aquesta activitat important. En canvi Cal La Rectoria és un exemple més de l’humor peculiar i groller dels lleidatans. A la rajola hi apareix un rector força ben vestit amb un birret i una sotana enfosquida. Somrient, es fot un bon àpat segut a casa seva amb la seva panxa sobresurtint de la taula. Ai! Aquests rectors i clergues, cruspint-se tot quan el poble es mor de gana.

Seguim el recorregut, creiem que parlant amb els veïns podrem entendre si les cases reflecteixen com són les persones. El Guillem, agosarat, valent i planer, com noi de poble que és, no dubta ni un segon i fot un crit a una de les portes. Dintre hi ha un home que ens demana paciència. Passa uns segons i apareix. Es tracta d’un senyor d’uns seixanta anys desmanegat, de cabell escabellat i que duu unes ulleres tortes. La seva camisa blavosa està impregnada de taques de pintura i té les mànigues arromangades. A les mans hi presenta alguna ferida i les típiques durícies d’un home que ha treballat tota la vida. Les taques li arriben fins els pantalons. L’aparença a un poble no importa massa, ets més lliure, no has de demostrar res. El Guillem per trencar el gel li pregunta si l’home dels avions es troba al poble. L’home, que es diu Ricard, ens comenta amb rebuig que el dels avions és de Barcelona i que no “fot” massa vida al poble. Sovint “els de Barcelona” són un col·lectiu a part, extraterrestre.

Denota una simpatia, humilitat, senzillesa i gràcia -“salero” que en dirien els castellans- que la gent dels pobles sembla tenir. La vida col·lectiva hi fa molt. Sovint es tracten de petits detalls com guardar la clau d’un veí, regalar les ametlles de l’hort o cuidar els “crios” d’un altre sense esperar res a canvi. Les fronteres personals queden una mica difuminades. Ara bé, en aquesta vida, també hi ha lloc per disputes ridícules que algun cop s’han solucionat a garrotades. El pagessot és impulsiu, a vegades força ruc i encara menys diplomàtic. Aquests conflictes solen tractar sobre on acaba l’espai d’un i on comença el de l’altre. Les fronteres personals, quan la relació és cordial, no apareixen però, un cop toquem la propietat, la cosa canvia. En Ricard ens ho confirma. Un veí “de Barcelona” li va robar un hortet però, a la seva edat, tant li era. No obstant de les seves paraules, puc deduir un “que se li ennuegui” o “total, no sabrà que fer-n’hi d’ell”. En tot moment ens parla amb una rialla que li surt del diafragma, amb una veu cridanera, que apaivaga en els pocs moments que no bromeja.

Ens deixa entrar a l’interior de casa seva per a que observem que està fent. Ens explica que està jubilat i que per a no avorrir-se arregla la casa. Col·loca pedres a les parets per a donar-hi un estil rústic al soterrani amb una mica de ciment que té en una senalla. D’aquesta manera amaga la humitat que fa caure les parets de guix. La humitat d’aquests pobles és considerable ja que durant l’hivern estan enfonsats en la boira més atapeïda. Una boira que influeix en com són, en el seu caràcter, en tornar-los reclosos, desconfiats dels forans i fins i tot una mica hermètics. Les seves relacions d’amistats solen ser les mateixes, els “amics de sempre”, els amics amb els quals s’hi juga a dòmino quan ja s’està prou adult.

Creiem que ja hem abusat prou de la seva simpatia. Una mica més i ens convida a un dinar. Decidim seguir la nostra aventura i visitar l’església romànica. Però, per a fer-ho, en Ricard ens adverteix que hem de contactar amb la Montse. La Montse és la dona que té les claus de l’església i és qui coneix la història del poble que els seus veïns ignoren ja sigui per falta de ganes o perquè mai no s’hi han ficat. Ella coneix la història popular el que demostra com tots tenim dintre un petit historiador. Ens aturem una estona abans de trucar-la per a fer l’entrepà a un parc infantil que sembla una mica abandonat. Sembla que hi hagi pocs nens i, els que vénen, ho fan el cap de setmana. Els típics nanos caps de turc que, quan es fan més grans i comencen a fer destrosses pel poble juntament amb els oriünds, responsabilitzen de tots els mals. “Això és culpa dels de fora que inciten als d’aquí”.

Un cop hem liquidat l’entrepà oliós, ens apropem a la casa de la Montse que és d’un color groc estrident, baixeta, amb un balcó que sol et deixa fer una passada. La casa, com la majoria del poble, està decorada per un munt de flors llampants, quant més florides millor. Els geranis semblen decorar un paisatge sec típic del secà de la Segarra. Fem sonar el timbre i esperem uns instants. Del balcó apareix una dona d’una cinquantena d’anys, amb un davantal florit, cabell ennegrit, arrissat i amb una papada força gran que ens recorda a la d’un gripau. Ens observa de dalt a baix, amb certa desconfiança adonant-se que no som d’aquí. Les motxilles i les cares de “panoli” ens delaten. La gent de poble és molt seva i és rar que t’expliquin certes coses que sempre es reserven. El Guillem, que és un noi despert, li fa saber que en Ricard ens ha parlat d’ella. Una bona tàctica perquè ràpidament accedeix a obrir-nos l’església i fer-nos cinc cèntims de com és el poble.

Obra la porta traient una clau rovellada i allargada. No és la típica clau gris, metàl·lica i que fàcilment s’extravia. Es tracta de la típica clau de pagès, que molts heu vist, la clau que al cap té un forat per sostindre-la d’un cordill i penjar-la a casa, sostinguda a un rebò clavat a la paret, com si fos un trofeu.

Entrem a la parròquia i ens n’adonem de l’estat de conservació de la mateixa. Les taques d’humitat presideixen tota l’estructura envoltant la nau central. A l’absis no hi ha res més que quatre dibuixos pobres i una mare de Déu desemparada sense cap decoració daurada. Aquesta església i Església (la institució) són les que creen adeptes: humils, properes però també conservadores i d’olor a ranci, en definitiva, de típica contrada lleidatana.

Sant Pere dels Arquells

“Carrer Dondara” quan hauria de ser Carrer d’Ondara (del riu Ondara). Poc semblen importar les normes ortogràfiques. Aquí s’escriu com es parla, sense massa complicacions.