Sant Pere dels Arquells (La Segarra)

És d’un d’aquells dissabtes estiuencs en què la calor ens esclafa i ens desfà les neurones. Un bon recordatori de com la plana de Lleida és de forts contrastos, de passar d’un hivern boirós i gebrador a un estiu de suor àrid, insuportable, asfixiant. Un cop superada Cervera, no et trobes res més que un paisatge desolat sense res més destacable que l’autovia que et porta a Barcelona.

Sant Pere dels Arquells està enfonsat en un mar sec d’arbustos i d’ordi presidits, a la part més elevada del turó, d’algun ametller que hi dóna verdor. L’aïllament de la plana és total. Tot i això, el paisatge nu d’edificis, verge i tranquil ens ajuda a pensar amb claredat. A sentir que existim, que tenim temps per a nosaltres mateixos i a creure’ns, erròniament, que no formem part de cap engranatge econòmic.

Al desviar-nos cap a Sant Pere, arribem a un pont que presideix un riu sec. No se l’escolta brollar. En el seu lloc, hi tenim un caminet d’arbustos que denoten l’existència d’un riu. Poca aigua sí, però en moviment.

Aparquem el cotxe amb força calma. Aquí no han arribat els recaptadors d’impostos: la Guàrdia Urbana. Sortim del cotxe sense tancar-lo ni estar massa amoïnats pels lladres. Avancem uns mestres i ens adonem que un home, de camisa blanquinosa i pantalons vaquers esparracats ens mira des de la llunyania probablement preguntant-se d’on venim. No deixa de ser curiós que no puguin entendre que estan immersos en una xarxa de turistes rurals. Però és que el propi concepte de turista queda lluny de les seves vides, del seu tros que quasi mai han abandonat. Això si, entenen que algun “camacu” o “pixapí” es perdi de tant en quan.

Sense donar-hi massa voltes, ens dirigim a un jardí esgavellat, d’herba alta, que està envoltat per una reixa metàl·lica. Des de fora del tancat hi podem veure tres avions soviètics reconstruïts peça a peça per un veí. Més que la destrossada església romànica, el principal atractiu d’aquest poble són aquests tres avions. Ens hi quedem aturats i el Guillem sembla gaudir-ho més que jo perquè no para quiet:

– Vaja! La punta d’aquest avió està molt afilada
– Mira la cua del avió! Aquell dibuix sembla un “quesito”

A mi no m’importa massa. Crec que el més interessant d’un poble no són tant els seus edificis històrics, el seu paisatge sinó la seva gent. Si no parlem amb ells no entendrem mai perquè els edificis són com són. L’arquitectura és el reflex de la societat. Els edificis de Barcelona o Lleida, funcionals, estàndards, iguals, fràgils i apilats mostren un ambient massificat en el què hi quedes cohibit. El teu espai íntim o privat queda reduït i, en alguns casos, violat. Les cases estan desnaturalitzades, aïllades del seu propi entorn. En canvi, una casa de pagès normalment es construeix amb pedres properes, sense cap capa de pintura superficial. La casa queda nua i el seu esquelet rústic, de la terra, no s’amaga sinó que es mostra en la seva màxima naturalitat i senzillesa. I, com no? Les bigues són de fusta, que el metall és car i tampoc cal, que és massa artificial.

Cada porta de cada casa està presentada amb una rajola decorada que informa qui hi viu, o més aviat, qui hi ha viscut. Cal Tresso o Cal La Rectoria són alguns d’aquests noms. El primer està decorat amb un dibuix d’un molí o d’una premsa que sembla indicar que algú, fa uns anys, es dedicava a aquesta activitat important. En canvi Cal La Rectoria és un exemple més de l’humor peculiar i groller dels lleidatans. A la rajola hi apareix un rector força ben vestit amb un birret i una sotana enfosquida. Somrient, es fot un bon àpat segut a casa seva amb la seva panxa sobresurtint de la taula. Ai! Aquests rectors i clergues, cruspint-se tot quan el poble es mor de gana.

Seguim el recorregut, creiem que parlant amb els veïns podrem entendre si les cases reflecteixen com són les persones. El Guillem, agosarat, valent i planer, com noi de poble que és, no dubta ni un segon i fot un crit a una de les portes. Dintre hi ha un home que ens demana paciència. Passa uns segons i apareix. Es tracta d’un senyor d’uns seixanta anys desmanegat, de cabell escabellat i que duu unes ulleres tortes. La seva camisa blavosa està impregnada de taques de pintura i té les mànigues arromangades. A les mans hi presenta alguna ferida i les típiques durícies d’un home que ha treballat tota la vida. Les taques li arriben fins els pantalons. L’aparença a un poble no importa massa, ets més lliure, no has de demostrar res. El Guillem per trencar el gel li pregunta si l’home dels avions es troba al poble. L’home, que es diu Ricard, ens comenta amb rebuig que el dels avions és de Barcelona i que no “fot” massa vida al poble. Sovint “els de Barcelona” són un col·lectiu a part, extraterrestre.

Denota una simpatia, humilitat, senzillesa i gràcia -“salero” que en dirien els castellans- que la gent dels pobles sembla tenir. La vida col·lectiva hi fa molt. Sovint es tracten de petits detalls com guardar la clau d’un veí, regalar les ametlles de l’hort o cuidar els “crios” d’un altre sense esperar res a canvi. Les fronteres personals queden una mica difuminades. Ara bé, en aquesta vida, també hi ha lloc per disputes ridícules que algun cop s’han solucionat a garrotades. El pagessot és impulsiu, a vegades força ruc i encara menys diplomàtic. Aquests conflictes solen tractar sobre on acaba l’espai d’un i on comença el de l’altre. Les fronteres personals, quan la relació és cordial, no apareixen però, un cop toquem la propietat, la cosa canvia. En Ricard ens ho confirma. Un veí “de Barcelona” li va robar un hortet però, a la seva edat, tant li era. No obstant de les seves paraules, puc deduir un “que se li ennuegui” o “total, no sabrà que fer-n’hi d’ell”. En tot moment ens parla amb una rialla que li surt del diafragma, amb una veu cridanera, que apaivaga en els pocs moments que no bromeja.

Ens deixa entrar a l’interior de casa seva per a que observem que està fent. Ens explica que està jubilat i que per a no avorrir-se arregla la casa. Col·loca pedres a les parets per a donar-hi un estil rústic al soterrani amb una mica de ciment que té en una senalla. D’aquesta manera amaga la humitat que fa caure les parets de guix. La humitat d’aquests pobles és considerable ja que durant l’hivern estan enfonsats en la boira més atapeïda. Una boira que influeix en com són, en el seu caràcter, en tornar-los reclosos, desconfiats dels forans i fins i tot una mica hermètics. Les seves relacions d’amistats solen ser les mateixes, els “amics de sempre”, els amics amb els quals s’hi juga a dòmino quan ja s’està prou adult.

Creiem que ja hem abusat prou de la seva simpatia. Una mica més i ens convida a un dinar. Decidim seguir la nostra aventura i visitar l’església romànica. Però, per a fer-ho, en Ricard ens adverteix que hem de contactar amb la Montse. La Montse és la dona que té les claus de l’església i és qui coneix la història del poble que els seus veïns ignoren ja sigui per falta de ganes o perquè mai no s’hi han ficat. Ella coneix la història popular el que demostra com tots tenim dintre un petit historiador. Ens aturem una estona abans de trucar-la per a fer l’entrepà a un parc infantil que sembla una mica abandonat. Sembla que hi hagi pocs nens i, els que vénen, ho fan el cap de setmana. Els típics nanos caps de turc que, quan es fan més grans i comencen a fer destrosses pel poble juntament amb els oriünds, responsabilitzen de tots els mals. “Això és culpa dels de fora que inciten als d’aquí”.

Un cop hem liquidat l’entrepà oliós, ens apropem a la casa de la Montse que és d’un color groc estrident, baixeta, amb un balcó que sol et deixa fer una passada. La casa, com la majoria del poble, està decorada per un munt de flors llampants, quant més florides millor. Els geranis semblen decorar un paisatge sec típic del secà de la Segarra. Fem sonar el timbre i esperem uns instants. Del balcó apareix una dona d’una cinquantena d’anys, amb un davantal florit, cabell ennegrit, arrissat i amb una papada força gran que ens recorda a la d’un gripau. Ens observa de dalt a baix, amb certa desconfiança adonant-se que no som d’aquí. Les motxilles i les cares de “panoli” ens delaten. La gent de poble és molt seva i és rar que t’expliquin certes coses que sempre es reserven. El Guillem, que és un noi despert, li fa saber que en Ricard ens ha parlat d’ella. Una bona tàctica perquè ràpidament accedeix a obrir-nos l’església i fer-nos cinc cèntims de com és el poble.

Obra la porta traient una clau rovellada i allargada. No és la típica clau gris, metàl·lica i que fàcilment s’extravia. Es tracta de la típica clau de pagès, que molts heu vist, la clau que al cap té un forat per sostindre-la d’un cordill i penjar-la a casa, sostinguda a un rebò clavat a la paret, com si fos un trofeu.

Entrem a la parròquia i ens n’adonem de l’estat de conservació de la mateixa. Les taques d’humitat presideixen tota l’estructura envoltant la nau central. A l’absis no hi ha res més que quatre dibuixos pobres i una mare de Déu desemparada sense cap decoració daurada. Aquesta església i Església (la institució) són les que creen adeptes: humils, properes però també conservadores i d’olor a ranci, en definitiva, de típica contrada lleidatana.

Sant Pere dels Arquells

“Carrer Dondara” quan hauria de ser Carrer d’Ondara (del riu Ondara). Poc semblen importar les normes ortogràfiques. Aquí s’escriu com es parla, sense massa complicacions.

One comment on “Sant Pere dels Arquells (La Segarra)

  1. jordi ha dit:

    Escrius molt be, pro trobo que ets molt crític amb els llocs que visites, i tal com descrius a les persones sembla que els i faltis al respecte

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s