Claravalls és un poble dividit per la C-14, pels forans o la carretera d’Artesa, pels autòctons. La majoria dels seus visitants ho fan amb cotxe en direcció a Agramunt. Com si d’una estació de servei es tractés, t’hi atures per accident. Potser perquè hi coneixes algú o perquè tens un tros a prop. És aquell espai que hi ha anant en direcció a Agramunt i, al voltant d’aquesta carretera que penetra el poble, s’hi aglutinen els veïns que miren tafaners. No importa massa que siguis de la localitat, hi passis cada dia, o siguis de fora, ells seguiran mirant qui va dins del cotxe. I ho fan amb una mirada inquisitiva i descarada que sembla preguntar-te: “De quina casa ets?”.
Aquest cop no m’hi desplaço amb cap amic. Hi he viscut més de sis anys llargs i sovint avorrits de la meva vida. Un poble de seixanta habitants per a un adolescent pot arribar a ser força solitari. No hi ha divertiments passatgers o etílics que tant agraden durant aquesta edat. Mentre els teus amics de Tàrrega malgasten les seves nits sortint de pub en pub, tu has de quedar-te a casa. Es queixen mentre de l’únic del que disposes és del típic bar que tanca a les deu de la nit i que com a molt hi té els padrins amb el dòmino i l’escuradent, o “palillo”, a la boca. Juguen a la botifarra sobre un tapet verd envoltats, fins fa dos dies, d’un aura grisosa, plena del fum dels puros. I parlen cridant des del diafragma, amb un so gutural quasi inintel·ligible acompanyat amb algun “mecagón”, “cago en Déu” o, pels més catòlics: “cago en Judes”. Davant d’aquest panorama, un noi en plena adolescència sols pot pensar que diguin el que diguin a Tàrrega hi haurà poc, però amb més varietat.
És un poble amb pocs serveis. Una cosa tan simple com la comunicació és a vegades una odissea. A la part més interior del poble els mòbils rarament tenen cobertura. Si una persona espera una trucada o l’ha de realitzar el que ha de fer és moure’s fins a la part més elevada de Claravalls. No és estrany llavors trobar-se persones a les deu de la nit cridant per alguna plaça repetint a l’altre si l’escolta. Per una altra banda els talls de llum són habituals en pic cauen quatre gotes. Són un recurs indispensable les espelmes, les lots o anar a menjar a fora. L’aigua també és un bé problemàtic i moltes de les cases situades a la pica de la vila necessiten d’una bomba per a fer-la pujar.
En aquest espai desatès, les diversions, tot i que són poques, es busquen. Durant els estius, s’agafa la bicicleta, la “Vespino” o la “Rieju” i es xafa roda fins no massa lluny, entre camins i carrerons de pedra i grava. S’hi fan excursions d’entrepà, botella d’aigua i manxa que permet fer uns breus quilòmetres sobre uns camins perillosos. Rutes més de pedra i terra que d’herba, de caigudes sanguinàries en les que res esmorteeix el impacte. Sinó es fa això sempre hi ha alternatives, per exemple, les noves piscines o a l’antic col·legi del poble que els nanos anomenen “la pista”. No hi ha porteries però amb els dos arbres i els bancs que hi ha als laterals pots muntar-te dues porteries de futbol.
Tota aquesta frenètica activitat es compagina amb la calma de les padrines. Mentre els xiquets i xiquetes corren excitats fent crits i perseguint-se, elles fan petar la xerrada al carrer. Com succeeix a la majoria de contrades lleidatanes, ho fan ocupant un quart o mig carrer amb unes cadires barates, blanques i de plàstic. Entre els seus temes de conversa hi ha criticar alguna altra persona, el que se’n diu la rumorologia local. A la barberia del poble això també és apreciable. Un veí del poble, ja jubilat dels durs anys de la pagesia, hi té una barberia barata. Tallar-se el pèl val tres euros. La barberia es situa en una petita habitació que no té ni tan sols un cartell que ho indiqui. Al fons del local s’hi pot apreciar una dutxa on segur s’hi cria un munt d’insectes. Les cantonades estan plenes de teranyines i, just darrere de la cadira on et tallen el cabell, hi han cinc cadires i una tauleta amb diverses revistes. Les revistes tracten sobre el camp i hi contenen les típiques queixes de la pagesia. Mai estan contents, quan ha plogut perquè ha plogut massa i quan no ho fa perquè no ho ha fet. El barber et talla el cabell amb una màquina, una navalla i unes tisores d’una forma ràpida i rudimentària. S’hi pot notar la fredor de la navalla i la picor de la colònia mentre rasura el clatell. Les converses són cridaneres i, en totes elles, el barber sempre alça la veu després d’una pausa imposant, ja que és a casa seva, la seva opinió.
Aquest assossec pot ser un privilegi gràcies que et permet deixar córrer els fills fins a les dotze de la nit, estar en mig del carrer sense cotxes que passin, viure despreocupat. Els tractors, cotxes i les motos es solen deixar les claus del contacte posades. Les portes s’obren amb un crit per a tot seguit empènyer-la. No et diuen que tanquis la porta sinó que l’ajustis. Aquesta creguda seguretat, despreocupació o tranquil·litat, poc a poc s’està perdent. S’introdueixen alarmes com també sistemes rudimentaris de protecció. Vec com alguns masos hi tenen una filera de vidres trencats i afilats a la part elevada dels murs com si es tractés d’un camp frisó ibèric.
Aquests nyaps són molt típics del pagès de l’Urgell. Arreglar una cosa no és canviar tota la peça sinó aplicar-hi cinta aïllant o filferro. Alguns tractors s’aguanten amb pegats. No importa perquè seguirà llaurant assegut en un coixí incòmode de gomaespuma. Sols per això MacGyver podria ser lleidatà. I és que s’aprofita allò que ja té, no és de comprar per comprar.
Tot això s’explica perquè no és persona de canvi, és un tradicionalista que col·lideix amb la modernitat. Per ell el canvi és símptoma de nous problemes i per tant mirarà amb recel el seu propi entorn. Com més vell s’és pitjor encara. Si es construeixen unes piscines creurà que això pot suposar que li fotin més calers, si ve una orquestra massa moderna a la Festa Major ell no ballarà. La música que li agrada és un repertori de pasdobles i altres cançons que segueixen la tònica de “pajaritos a bailar”. Tampoc surt amb nous amics, no és massa sociable, ell surt a xerrar amb els amics de sempre. Al mateix temps, mira amb malfiança la població nouvinguda. Tot i que no és racista ni xenòfob, ja que no sent un odi concret i ben pensat contra la raça, és desconfiat. Per això, en un ambient distès com pot ser el del bar o el barber, proliferen opinions com “no hi cabem tots” o “primer els de casa”. Ara bé, gran part dels seus treballadors, aquells que li recullen la seva collita, solen ser musulmans i romanesos als quals paga poc.
Precisament al local del poble hi ha sovint discussions sobre política o futbol. Ara bé, no consisteix en un intercanvi lògic d’idees per arribar a un punt en comú. Quan es discuteix es fa acaloradament, són de bullanga més que de trinxera, d’idea fixa i caparruts. En temes nacionals la cosa es posa encara més fotuda, o estàs amb mi o contra mi, més lluny d’això no s’hi sol veure, els grisos li són desconeguts, ni anàlisis crític ni raonaments sistemàtics o organitzats. Això potser s’explica per l’autolimitació de les persones. No interessa anar molt lluny, conèixer l’altre. Molts d’aquests homes i dones (i m’atreviria a afegir-hi també part del jovent) lo màxim que han viatjat ha estat a Andorra o alguna província espanyola.
Per una altra banda el paratge és, tal i com el pinten Guinovart o Trepat, solitari, inhòspit tenint el canal de l’Urgell, que queda al voral oest del poble, sense massa aigua ni tan sols durant els anys que ha plogut. El poble està rodejat per uns quants turons amb alguns arbres situats sobre grans extensions de secà i uns arbustos punxeguts i rasposos. Els camps sembla que conreïn pedres i els arbres que són de branca llarga, ennegrida i seca, no hi aporten massa verdor. Per fer senderisme calen uns pantalons llargs sinó en vols sortir ple de rascades.
Al llarg del hivern el soroll que envolta aquesta contrada és el dels cotxes per la carretera i sovint els porcs grunyint. El fred, tot i que no és massa elevat o antàrtic, és penetrant. La fredor i la boira et xopen els ossos. Es tracta d’una boira gebradora, segadora, que desorienta i porta la por i la desconfiança. Mentre camines per molts d’aquests pobles això es fa evident perquè escoltes el soroll de les persianes obrir-se. Entre elles, la mirada amagada d’una senyora de la tercera edat, et mira amb uns ulls penetrants, inquisitius, tafaners. Lleida és una província desatesa, ampla i poc vigilada. El paisatge, el clima i l’entorn social resten hiper-connectats. Les precaucions no són poques, les desconfiances d’un entorn bromós com aquest moltes.
FOTO: Albert Garriga
Lo Ponent endins 