La casa de l’Alfonso es troba a l’epicentre d’una frontera. Darrere del seu jardí s’hi aprecia una gran fàbrica i una sitja de gra abandonat. A la part davantera hi ha un restaurant xinès que porta uns anys obert. El sector primari és superat per aquest nou triumvirat d’immigració, globalització, hostaleria i low-cost. El seu menú no és gran cosa i la decoració es recarregada amb cadires folrades de plàstic i budes feliços. Amb l’humor carrincló que els caracteritza, els veïns creuen que el menjar es gat cuinat amb salsa agredolça.
Truco al timbre de casa i m’obra la porta el seu avi nadiu de Caracas. Pujo les escales i l’Alfonso surt de la seva habitació a saludar-me somrient i despentinat amb la seva veu aguda i xiuxiuejant. La seva casa està plena de llibres. Compto aproximadament unes 20 estanteries entre el menjador i la seva habitació. Moltes de les novel·les i dels assaigs s’han de situar horitzontalment per falta d’espai. També puc apreciar-hi un piano i una cuina ben cuidada. Els pilars d’una bona educació: lectura, música i, sobretot, bona cuina, calma i humilitat.
Ara no cal embadaladir-se, s’ha d’anar a La Figuerosa. La carretera L-103 és força tranquil·la i penetra de forma taxativa un paisatge lliure, erm i estèril. A la vora de la línia de quitrà hi ha arbustos i arbres coneguts com de “secà”. El garrofer és un d’ells. És de branca llarga, robusta, contradictòriament verdós, i produeix llegums de baixa qualitat. Sinó és aquest, és l’olivera que és molt habitual trobar-la pel nostre paisatge.
Un cop hem baixat del cotxe l’ambient és soliu. Silenci absolut per uns carrers en els que no hi camina ningú, amb les cases recloses mitjançant finestres i cortines tancades . El parc que hi ha al costat del carrer de Sant Marçal està aïllat, sense cap criatura que hi jugui. Més endavant, a la plaça principal, la font de la bassa rau al cantó d’un plafó d’anuncis on s’exposen les activitats de la localitat. Tallers de costura, decoracions de Nadal i confecció de sabó natural. Totes elles activitats naturalistes, “hippies” que s’adrecen, imagino, al grup majoritari: els padrins. Poques coses a fer pels joves. No hi ha tampoc cap bar i el local social ara me’l trobo tancat. La plaça sols té una porteria blanca pintada a la paret i un Audi A3 que, per lo menys, denota l’existència de presència humana.
A diferència d’altres pobles que he pogut visitar, La Figuerosa encara conserva les cases terroses ben arrebossades i amb un bon estat de preservació general. Al centre neuràlgic del poble, és a dir, al seu únic carrer principal, no n’hi trobo d’esfondrades i les males herbes no creixen de forma natural perquè els veïns s’encarreguen d’imposar-hi l’ordre precís, determinat i humà. Cal pensar aquí en les segones oportunitats. Molts dels habitants que deuen preservar aquest espai són nouvinguts de Barcelona o l’àrea metropolitana. Altres són jubilats que no tenen res millor a fer que escombrar l’entrada de casa i regar els geranis. Passen els seus últims dies de vida fent sols això: esperar, treballar, esperar. El poble es manté decent gràcies a ells. Homes i dones de més de seixanta anys avorrits per la seva pròpia inactivitat.
Dos carrers més amunt encara queden cases que puntualment s’han ensorrat. Cap d’elles compta amb una advertència de seguretat ni cap trava alhora d’entrar-hi. Aquest és el cas d’una cova que ens trobem i que està pràcticament en runes. Quina és la forma més segura que tenen els veïns per evitar-ne l’accés? Fàcil, simplement hi posen dos pals en forma d’ics subjectats d’una paret inestable. D’això se’n diu arreglar les coses matusserament.
Els nens més petits corren per aquests llocs sense predir el perill que això comporta. Tenen uns pares molt més permissius que els de ciutat. Sols algú que s’ha criat a un poble pot recordar les animalades que un poble permet fer.
Perquè, això és important dir-ho, aquí no hi ha policia ni agents cívics ni escola. Vaja, és que per no tenir no tenen ni Ajuntament. No es tracta d’un municipi independent sinó d’un “micro-poble” en el que l’alcalde no es dedica les vint-i-quatre hores del dia a això. La seva és una tasca voluntària més que una altra cosa. La seva feina principal sovint és la de pagès i els problemes els vol solucionar ràpid per a evitar entrebancs. Aquests alcaldes seran tot lo que es vulgui però per a res tenen la “burocratitis”, el “camelo” i la pujança que els representants de les institucions locals solen tenir. I això en part s’explica perquè té per a la resta de veïns la mateixa autoritat que pot tenir un delegat de classe o el president de l’escala.
No se si aquests veïns han “evolucionat”, però si que definitivament han variat la seva forma de viure. Fiquem-nos una mica en la història. El creixement de la Figuerosa es donà sobretot a partir del segle XIX. Eren uns temps on naixies allà i no coneixies massa més de fora. Tot i que històricament el poble ha format part del terme de Guissona, Tàrrega queda a set kilòmetres i Guissona a quinze. Fins i tot ara els nens fan vida més aviat a Tàrrega que és on hi tenen els amics. Per què? Senzill, és a on van al col·legi. Sort en tenen del Consell Comarcal que encara posa un autocar que els porta i els retorna gratuïtament. A l’hivern, els nens, mares i àvies l’esperen a les vuit i mitja del matí abrigats amb els passamuntanyes, les bufandes i els bufs. Resten tremolosos difuminats en mig d’una boira espesa que es va dissipant a mesura que l’autocar avança.
Per tant, ni els nens, ni els pares ni els padrins estan ja lligats a la terra. Els pagesos més adults tenen una “Vespino” o una “Derbi variant”, és a dir, una moto lenta, fràgil, desgastada i amb pedals on hi porta eines, patates o productes del Mercadona com a fardatge. Es desplaça cap a la ciutat normalment transitant per la vorera, amb un casc descobert, fet “caldo”, no homologat, deixant via lliure a la resta de vehicles. És del Barça, llegeix el Sport, el Mundo Deportivo i mira el Telenotícies per les tardes. En definitiva, transita, viatja, veu i opina sobre la realitat exterior. Ara bé, encara hi ha una part considerable de iaios que no es mouen massa. Són sedentaris perquè també són d’una altra generació. Potser s’han acostumat a fer vida al seu entorn més immediat, a la desatenció històrica de la vila i a quedar atrapats per aquest boira engarjoladora.
Ara dels camps propers de pedra, romaní i arbustos hi sobresurten un munt de cabanes abandonades. El seu sostre, les bigues i les parets han caigut i les males herbes naturals i anàrquiques sobresurten d’entre les pedres. És normal. El blat ja no s’hi guarda. Ara es carrega al tractor i s’emmagatzema a casa o a la granja directament. Al tros s’hi va però de tant en tant fent jornades intensives que es poden allargar fins ben tard a la nit.
Enrere queden els fragments de tots aquells anys, de totes aquelles formes i maneres de ser. Per exemple, l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció, construïda al 1865, descriu una societat on la religió estava força arrelada en la forma de viure dels veïns. Aquells temps en que el Sant donava sempre la resposta, que tenia un efecte en les seves vides. Episos de la història en els que l’èxit o el fracàs, l’abundància o l’escassetat, s’explicaven a partir de la seva acció protectora i destructora. Ara això ja no hi és més. En el seu lloc ha quedat una religió “light”, descafeïnada, creguda però no practicant i en la que sols s’hi mantenen certs vestigis. La Festa Major encara hi dedica un espai a les misses i les eleccions les guanya Unió més que Convergència. Resten conjunts de beates que arrosseguen als seus marits i que encara assisteixen assíduament a les misses cada diumenge. I ho fan amb els seus millors vestits, amb penjolls i arracades de perles i cabelles amb excés de laca. La capa d’ozó perilla i Al Gore tremola.
I això no és tot. El manteniment de la parròquia i l’església, es fa més des de la iniciativa popular i voluntarista que institucional. Cal dir que el Consell Comarcal també hi ajuda, però ho fa des de la llunyania psicològica, identitària en la que està Tàrrega. L’acció més directa la prenen els veïns que es senten realment seu el poble. Per a certes coses, a Tàrrega i a la Figuerosa la separen més que set kilòmetres.
Arribem llavors a un punt d’estancació. Són les 12 i l’Alfonso no s’equivoca al dir-me que aquest poble no té ja massa més per escriure-hi. Ell té la lloable virtut de ser un crític radical, vaja, que va a l’arrel del problema. No té vergonya per a dir-me el que hi ha i sap trencar les meves decisions, he de reconèixer, sovint errònies. En aquest sentit, és el millor amic que algú pot tenir perquè, malauradament, sol ser la veu de la raó.
Durant una estona penso en una alternativa, en un poble proper que pugui estar força descuidat. Riudovelles, un poble de vuit habitants, crec que n’és el millor exemple. Des de la distància sembla fantasmagòric. Mai hi ha ningú, les cases semblen fetes malbé immerses en una angoixant immensitat. Un silenci tètric sols desbaratat pel motor d’algun vehicle. Potser aquest cop m’emportaré una sorpresa: qui sap?
FOTO: Alfonso Calderón Imatge de la tardor i de que la vida segueix.
Lo Ponent endins 